S'apropa el final de curs, les avaluacions, els concerts i les audicions. És un moment de valorar com s'ha desenvolupat el curs, de crítica i també d'autocrítica. Amb tot això, he recuperat algun dels materials que vaig elaborar l'any passat en el Projecte final de carrera i m'ha vingut a la memòria el record de tota aquella experiència tant intensa.....He revisat el treball, el diari del procés, i el blog que vaig crear per mantenir els cantaires informats.... Aleshores m'he adonat que -"per què no?"- el treball es mereixia un article per ell sol i fer-lo destacar de la llista d'enllaços. .
Així que aquí teniu el link al blog del meu treball: Exposició d'un cas: Ensenyament de tècnica vocal en un cor amateur d'adults. (directora: Margarida Barbal) ESMúC. Curs 2006-07.
Cantariadna: www.lacoctelera.com/cantariadna
El projecte es va desenvolupar a la pràctica en el Cor Ariadna de l'Agrupació Cor Madrigal www.agrupaciocormadrigal.org/ariadna/ que és dirigit per Gemma Tatay.
Katsumi Mamine Miwa alumne directe de Haruchika Noguchi, fundador de la cultura Seitai (la qual va acabar sent reconeguda pel Ministeri d'Educació i Ciència del Japó), ja té web.
Katsumi Mamine va treballar en apropar el pensament oriental en termes occidentals. Possiblement a la nostra cultura europea li siguin necessaris els estudis en termes cientifics fets pel mestre, per comprendre el rerafons de les teràpies o medecines tradicionals d'altres països.
Recomano que visiteu www.seitai-cvp.com.
La majoria de músics -tres de cada quatre, segons les estadístiques- que hem patit en un moment o altre de la nostra carrera musical alguna mena de lesió deguda a la nostra activitat instrumental (en el meu cas va ser quan tocava el piano) som conscients que la formació en el coneixement corporal és imprescindible per a qualsevol músic i que s'ha de començar a aprendre des de que comencem a tocar un instrument.
Afortunadament cada vegada sóm més conscient i estem més informats en aquests aspecte. Tan de bo els futurs músics (alguns dels nostres alumnes) pateixin menys lesions que la nostra generació i les anteriors.
Des de fa un seguit d'anys a Catalunya hi ha l'Institut de Fisiologia i Medicina de l'Art que amb la Fundació Ciència i Art procuren difondre totes aquestes problemàtiques que ens afecten i ens assessoren i atenen quan alguna lesió o alguna disfunció apareix.
L'ESMúC ha introduït assignatures de Formació Corporal en alguns dels seus currículums, malauradament no en tots com és el cas de les titulacions de direcció d'orquestra o direcció de cor, però ha participat en el projecte d'elaboració d'un manual d'instruccions de funcionament del cos del músic juntament amb la Guildhall School of Music and Drama de Londres i el Queensland Conservatorium d'Austràlia.
Destaco l'article del Dr. Jaume Rosset i Llobet publicat a la Revista de l'Esmúc, la qual ocupa les pàgines centrals de la Revista Musical Catalana (núm. 277-Novembre de 2007), on s'exposen aquestes idees que he introduït d'una manera més extensa.
http://www.youtube.com/watch?v=DvuKxL4LOqc
És la millor interpretació que he vist mai de la Reina de la nit de la Flauta Màgica. S'exploten tots els recursos de l'òpera: fusió de la música, el text i l'escena.
Oriol Martorell i Codina (1927-1996) fou director
musical, pedagog i historiador. Fill d'Artur Martorell i
Bisbal. Alhora que estudià música es doctorà en
història. El1946 fundà la Coral Sant Jordi. Especialista en direcció coral, va professar sobre aquesta matèria en diferents països. Fou fundador i vicepresident de l'Europaeische Foederation Junger Choere i instructor del moviment coral À Coeur Joie. Fou director artístic de l'Antologia històrica de la música catalana i president de la Federació Catalana d'Entitats Corals. Va exercir la crítica en diverses publicacions i va col·laborar en diferents obres de tema musical. L'any1983 fou nomenat catedràtic d'Història de la Música de la Universitat de Barcelona, de la qual ja era professor des de 1970. El1983 li fou concedit elPremi d'Honor Jaume Ii el1984 la Creu de Sant Jordi. És autor, juntament amb M. Valls, del llibre El fet musical. Li van dedicar el primer centre públic català on es poder compaginar els estudis de música i dansa ambl'educació primàriareglada. (Wikipèdia)
A continuació trobareu uns fragments d'una ponència on parla dels valors ètics del cant coral.
document
Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d'estar desmotivats. Que alguns d'ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d'entusiasme és molt sospitós.
Són uns éssers estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d'esplai, o caps d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.
La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d'uns quants milers. S'ha procurat fer burla d'ells com a xirucaires idiotitzats, se'ls ha fet saber que s'han acabat les utopies i que la gràcia d'avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d'anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se'ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d'estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.
L'administració els dóna l'esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s'ofeguin en petits locals d'entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.
Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d'un mètode estranyíssim anomenat seguir l'exemple (oi que sona carca?), molts nens d'esplai s'acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d'oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s'adapten als nous temps.
Si almenys tant d'esforç fos al servei d'una secta destructiva, s'entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d'aturar abans que se'ls acudeixi canviar el món de veritat.
(AVUI. 30 de Maig de 2007)
